Aquesta història comença així: «Soc a Europa, però jo no volia venir a Europa». Ibrahima Balde va néixer a Guinea, però va haver de marxar de casa seva per anar a buscar el seu germà petit. El seu germanet. Ell no anava perseguint cap somni. Ho va deixar tot enrere per trobar la persona que més estimava.
És impossible no plorar durant la lectura d'aquest llibre. Però no només per la cruesa d'aquesta odissea travessant fronteres, deserts i oceans. També, i sobretot, per la manera com està explicada: amb una mirada ingènua, castigada, arravatadament poètica i, al capdavall, única. La mirada de qui ha patit enormement i, tanmateix, té el poder de convertir el patiment en una cosa útil. En una cosa plena, fins i tot, de bellesa.

Jo acostumava a seure al costat del meu germà i li parlava, com ara et parlo a tu. Li parlava amb la boca i els ulls. D'aquesta manera, les paraules no cauen.

Abans dels escriptors estan les persones. Abans de les novel·les, les històries. Abans de les impremtes i els llibres, les cròniques i els mites al voltant de la foguera.
Germanet és literatura viva, pel que té de vivencial i humà, però també pel que té de popular i oral. La trobada entre l'Amets i l'Ibrahima no és només la trobada i la possibilitat de fruit entre dues persones sensibles. És, també, la suma de dues cultures i de dues poètiques. Som com ens expliquem. La nostra cultura és, també, com sentim el que vivim. Ells estaven destinats a trobar-se i a entendre's: per molt lluny que creixessin l'un de l'altre, eren a prop. D'aquesta trobada, d'aquesta conversa, d'aquesta oralitat, d'aquesta cultura popular feta sentiment, vida i paraula, neix aquest llibre i es forja, també, la seva amistat.